Merèixer una caixa de pi

Si fa una setmana m'haguèreu demanat quin era el meu objectiu a la vida, no sé el que us hauria contestat. Bé, si que ho sé, depenent de l'enfoc personal, familiar o professional, hauria estat una cosa o una altra, però no el que us contestaria ara:

Vull ser digne d'una caixa de pi

El passat dia 12 de març, dimecres, a la tarda, vaig anar a Montserrat a la capella ardent de l'Abat emèrit, Dom Cassià Maria Just. Havia mort el mateix dia, a les cinc del matí. Vaig pujar per Cal Massana, la carretera que puja de Manresa et va apropant la muntanya per l'esquerra fins quedar a mig aire i vorejar-la per la dreta. Deixo el cotxe i acabo d'arribar a peu, cap enlaire vista a les magnífiques roques de color gris, la basílica d'esquena, les arcades sota la plaça, les escales, la plaça ara més gran amb el Museu a l'altra banda, ... impressionant, com sempre, magnífic, sento quelcom especial, una calma, un buit que no és buit, és ple i per això no hi ha res que distregui.

Pregunto i em diuen tranquil·lament, "a la porteria i al primer pis". M'hi adreço, trobo algunes persones que surten, algú altre puja les mateixes escales, amples, pulcres, porten a una estança on també hi ha gent, portes a bandes, saletes amb portes de vidre, un passadís, giro a l'esquerra per intuïció, una sala distribuïdor amb una taula i una cadira, un llibre de fulls blancs per signar i posar quelcom sentit de comiat o d'agraïment, miro a l'esquerra: una altra saleta amb cadiratge antic i grandiosos quadres a les parets, giro a la dreta: al mig de la cambra allà era ell, damunt un suport forrat de tela negre hi havia una caixa de pi.

Em va impressionar molt. Jo no coneixia aquesta part de la regla benedictina i em va impactar. Em vaig acostar i vaig veure al Pare Cassià vestit amb l'habit fosc, la caputxa posada, les mans amagades una dins la mànega de l'altra (sempre m'havia fet gràcia de petita, semblava que no tenien mans quan es tocaven les mànegues i s'aguantaven sense fils perfectament conjuntades), contrastant encara més la claror de la fusta del taüt.

Un home tan i tan gran, bo, just, valent i català, havia arribat a l'excelència, i en lloc d'un taüt ostentós, o d'un taüt normal, com el qualsevol familiar que hem enterrat tots, havia merescut ser enterrat amb tots els honors en una caixa de pi.

No us penseu que és a l'abast de tothom, per a mi, ja sé que solsament potser per a mi, és un honor reservat als veritablement grans i, a més, a partir d'ara serà el meu objectiu a la vida: vull merèixer ser enterrada en una caixa de pi.