En marchant

Aujourd’hui je suis marché autour de Navàs avec autres trois cents personnes, pendant 14 kilomètres.

J’aime mieux marcher toute seule. Mon sport préféré, actuellement, est aller cueillir (chercher, à moins) champignons. Alors je peux penser, repenser, décider et conclure, sans aucune interruption.

Mais il est aussi très intéressant la promenade collective. On peut écouter comme gens à différents âges parlent de philosophie et ils se donnent mutuellement des conseils par la vie.

Moi, j’ai profité pour faire mes calculs_ pas _biliaires et voici mes pierres.

Petites :

1) J’envie de réviser mon français appris dans le Lycée et pratiqué seulement en certaines occasions avec mes amis de la France o de la Belgique. Je me suis mis à l’œuvre.
2) Il faut prêter attention aux chaussettes en plus des bottes de montagne (mes bottes s’ont « mangé » mes chaussettes et le résulte est chacune ampoule aux pieds.
3) Au contraire quand on va seul, il faut attendre qu’il n’y ait personne arrière pour lâcher un pet.

Moyennes :

1) Ma tante, âgé 81 ans, elle est en meilleure forme que moi. J’attendais (pas désirais) si elle défaillie, pour me reposer un peu, mais elle est arrivé fraîche comme une rose. Conclusion : je dois faire un peu plus de sport.

Grosses :

1) Quelle niaiserie ! Quand je suis allée à l’école religieuse, les sœurs nous conseillaient de faire des sacrifices, comme leur fondatrice Sainte Thérèse de Lisieux, et elles nous donnaient quelques exemples : mettre des pierres dans les chaussures ! Mon Dieu ! Je me souviens tout le temps pendant je retenais le mal à pieds. Et pour quoi ? Jamais je l’avais compris. Le sacrifice par le sacrifice.

Je crois qu’il faut faire un petit, moyen ou grand sacrifice par atteindre un objectif désiré… meilleur s’il ne faut pas, naturellement, mais les grands objectifs ont besoin de plusieurs de renoncements par réussir à se remporter la victoire.

2) I est vrai que terminer quelque chose, une promenade de 14 km, par exemple, on libère endorphines et il suscite plaisir et il nous motive par chercher en plus…

Mmmmm, quel satisfaction quand nous finissions un grand projet !

Reeixir

La clau de...

... sentir-se triomfador és haver col·laborat a que algú altre triomfi.

Més que del propi éxit un s'ha de sentir orgullós d'haver impulsat, creat, empès, participat, en l'èxit d'una persona, col·lectiu, país.

No hi ha res que ompli més que el reconeixement, privat tan sols, no cal ni que sigui públic, de haver estat part important del èxit personal d'altri.

Frases com:

• no ho hauria pogut fer sense el suport de ...
• si no haguès estat per ...
• no seria ningú sense el consell inestimable de ...
• aquest projecte no seria realitat sense ...

quan són sentides i sinceres és el millor éxit del destinatari de l'agraïment.

Té un avantatge sobre el simple éxit personal: pot ser múltiple, no s'acaba mai d'ajudar, sempre hi ha reptes per volcar-s'hi, es pot triomfar cada dia, continuament, en molts i diferents aspectes.

El triomfador dels seu propi éxit és molt més limitat, un cop ha dit: sóc important, sóc ric... ja està. Pobre, buit.

Naturalment, igual que manipular, s'ha de saber fer, requereix discreció, anonimat, idees clares i la confiança total de la comunitat o de la persona que camina endavant, tenir clar l'objectiu i no defallir. I si no arriba, no trobar a faltar el reconeixement.

"El risorte de la bailaera"

La clave de...

... que el mensaje llegue al destinatario es encontrar previamente "el risorte de la bailaera".

Luis Chamizo, poeta extremeño, escribió en castúo (dialecto extremeño) un poema llamado "La experencia", que forma parte del libro "El Miajón de los Castúos" (1921), homenaje al costumbrismo y a la sabiduría popular, así como al habla autóctona. Los que tenemos una lengua propia y otra oficial reconocemos el valor de todas las formas de cultura "no oficiales".

En "La experencia" una suegra le da consejos a la nuera recién casada y el fragmento que transcribo a continuación me parece muy ilustrativo de la manipulación humana. Las mujeres algo entendemos del "risorte de la bailaera" y el que quiera teorizar en cómo se descubre en el interlocutor, el colectivo, el potencial cliente, etc... tiene el campo libre. Por mi parte lo tengo muy claro, aunque alguna vez no lo consiga.

".../... Mi Juan es un santo:
tié sus cosiquillas como tié cualquiera;
pero le tiés ley y tiés mucha labia
y sabrás llevagle por güena verea;
porque miá tú, hija, aquí pa nusotras,
töitos los hombres son como si jueran
unos muñequinos d´esos bailarines
qu´un jilillo jace danzar, en la feria;
nusotras los vemos, mus encaprichamos
y mercamos uno, a tontas y ciegas,
sin que mus endilguen los revendeores
de los chismecitos, qu´enganchan la cuerda.

Y es claro, qu´aluego
¡que si quíes, morena!
qu´icen que no bailan,
que no se menean,
que t´andas espacio pa dir a enterate,
y que ya se jueron los tíos de la feria...
y anda, ponte moños,
¡búscale el risorte
de la bailaera!

.../..."

Bohumil Hrabal

L'haver de pensar un llibre que em va agradar llegir per posar en aquest meu perfil em va fer recordar l'època en que la meva amiga Eva vivia a casa nostra. Inicialment havia vingut per estudiar castellà.... ingènua! al mig de Catalunya, en un poblet petit del Berguedà...

Naturalment, intel·ligent com era, en poc temps parlava català amb molt poquet accent que la gent li deia si era de Lleida. Jo la vaig anar a trobar per aprendre txec, ja que teníem amics a l'aleshores Txecoslovàquia. El resultat? Una mica de txec he après i ella, ella és la primera traductora txec-català de la República Txeca moderna. També és traductora txec-espanyol.
D'aquella època ens queda una forta i consolidada amistat i unes quantes aficions compartides i intercanviades: Bohumil Hrabal em va entusiasmar, vàrem llegir-lo en català totes dues, ja que encara no es trobava en txec com a escriptor maleït que havia estat. Vam sentir la seva mort, mort desitjada per ell mateix. Jo li guardava els retalls dels comentaris de cada novel·la que es publicava, traduïda per la seva biògrafa Mònika Zgustová, i ella em portava videos d'adaptacions de novel·les seves que es començaven a fer.

Quan visito Praha, i procuro que sigui almenys un cop l'any, anem a fer una cervesa al "Tigre daurat" "U zlatého tygra", la cerveseria on acostumava anar Bohumil Hrabal i que encara és com era fa trenta anys, i comencem a recordar els nostres "vells" temps, les tres sessions del Verdi, la golfa sobretot, quan l'Eva deia que no s'ho creurien a casa seva que a les dues de la matinada comencés un pel·lícula al cinema. L'arribada a casa ja el dissabte de matinada, ens escalfàvem una sopa morava, blanca, amb xampinyons, col, mongeteta blanca i crema de llet (smétana), que havíem fet el divendres a la tarda mentre practicàvem o txec o català o castellà, i es llevava el meu marit molt d'hora quan encara xerràvem animadament. Almodòvar, Ripstein, Naguib Mafuz, Kundera, Kolia, Dvorak (no li puc posar l'accent a la r), Raimon, la Patum, n.3 de Rachmaninof, trompeta de Santana, Martinü, Queen, Moustaki, Serrat, Sabina, Smétana, Picasso, Gaudí, la Barceloneta, el bon soldat Sveik... després arxivàvem els fulls del Verdi en una carpeta verda i dormíem una mica.

Els meus fills i jo encara ens acomiadem i ens enviem sms dient: pusu!

Merèixer una caixa de pi

Si fa una setmana m'haguèreu demanat quin era el meu objectiu a la vida, no sé el que us hauria contestat. Bé, si que ho sé, depenent de l'enfoc personal, familiar o professional, hauria estat una cosa o una altra, però no el que us contestaria ara:

Vull ser digne d'una caixa de pi

El passat dia 12 de març, dimecres, a la tarda, vaig anar a Montserrat a la capella ardent de l'Abat emèrit, Dom Cassià Maria Just. Havia mort el mateix dia, a les cinc del matí. Vaig pujar per Cal Massana, la carretera que puja de Manresa et va apropant la muntanya per l'esquerra fins quedar a mig aire i vorejar-la per la dreta. Deixo el cotxe i acabo d'arribar a peu, cap enlaire vista a les magnífiques roques de color gris, la basílica d'esquena, les arcades sota la plaça, les escales, la plaça ara més gran amb el Museu a l'altra banda, ... impressionant, com sempre, magnífic, sento quelcom especial, una calma, un buit que no és buit, és ple i per això no hi ha res que distregui.

Pregunto i em diuen tranquil·lament, "a la porteria i al primer pis". M'hi adreço, trobo algunes persones que surten, algú altre puja les mateixes escales, amples, pulcres, porten a una estança on també hi ha gent, portes a bandes, saletes amb portes de vidre, un passadís, giro a l'esquerra per intuïció, una sala distribuïdor amb una taula i una cadira, un llibre de fulls blancs per signar i posar quelcom sentit de comiat o d'agraïment, miro a l'esquerra: una altra saleta amb cadiratge antic i grandiosos quadres a les parets, giro a la dreta: al mig de la cambra allà era ell, damunt un suport forrat de tela negre hi havia una caixa de pi.

Em va impressionar molt. Jo no coneixia aquesta part de la regla benedictina i em va impactar. Em vaig acostar i vaig veure al Pare Cassià vestit amb l'habit fosc, la caputxa posada, les mans amagades una dins la mànega de l'altra (sempre m'havia fet gràcia de petita, semblava que no tenien mans quan es tocaven les mànegues i s'aguantaven sense fils perfectament conjuntades), contrastant encara més la claror de la fusta del taüt.

Un home tan i tan gran, bo, just, valent i català, havia arribat a l'excelència, i en lloc d'un taüt ostentós, o d'un taüt normal, com el qualsevol familiar que hem enterrat tots, havia merescut ser enterrat amb tots els honors en una caixa de pi.

No us penseu que és a l'abast de tothom, per a mi, ja sé que solsament potser per a mi, és un honor reservat als veritablement grans i, a més, a partir d'ara serà el meu objectiu a la vida: vull merèixer ser enterrada en una caixa de pi.