karmelitiasis

Treure més al sol que no es té a l'ombra

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Fri, 06 Feb 2009 18:36:00 +0000

No sé si ho heu sentit mai:

- Hi ha gent que treu més al sol que no té a l'ombra!

Potser us sona més: "estirar més el braç que la mànega".

Les dues expressions es podrien aplicar al què li està passant en aquests temps a molta gent, tot i que la segona es refereix més a l'aspecte econòmic. La primera també significa que es fa ostentació de tot el que es té per donar a entendre que és només una part del total, i a més, és aplicable al talent: en els últims anys havíen proliferat empreses, individualitats, blogs, ... parlant d'innovació, de noves maneres de fer, oferint serveis per estar a la punta de llança de l'economia. Esperarem l'evolució dels mateixos, les seves solucions per al moment actual, esperarem que treguin tot el que guardaven a l'ombra.

Sant Mateu de Bages

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Fri, 06 Feb 2009 18:10:00 +0000

Sant Mateu de Bages. També m'agrada aquest campanar. La placa a l'entrada diu que és un "dels tres campanars prerromànics de Catalunya. Documentat ja l'any 983.

Anirem a la cacera del tercer.

Confucio

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Mon, 01 Dec 2008 16:54:00 +0000

Tengo pasión por los clásicos. Ahora que dispongo de tiempo, es decir, ahora que me impongo otra forma de gastar el tiempo, que siempre es y será el mismo para todos: 24 horas al día, voy a releer algunos. Actualmente “Analectas” de Confucio. Recientemente “Diálogos” de Platón.

No dejará nunca de sorprenderme lo sabios que “éramos” 400años a.c., tanto en Oriente como en Occidente, y lo imbéciles que “somos” ahora. Al menos algunos, ¿la gran mayoría?, y otros queriendo redescubrir, reinventar, o citar simplemente por puro esnobismo.

Algunas piedrecitas resultantes de la litiasis clásica:
El coaching es más viejo que una banda de loros. (mayéutica de Platón)
Se puede destruir la enseñanza de alguien simplemente obligando al personal a seguirla. (Confucio en China)

Piedras gordas:
Ni el Corán ni Confucio son más reaccionarios que la Biblia.
Los tertulianos profesionales no han leído enteros ninguno de los tres.
Los no-tertulianos se permiten opinar sobre lo que no han leído sólo por la opinión de los tertulianos.

Megapiedra:
Si quieres hablar con propiedad i/u opinar sobre un tema: ve a la fuente, bebe de ella y después habla. De lo contrario caerás en la manipulación de la opinión que achacas a los talibanes, a los gobiernos chinos, a la iglesia católica y otras hierbas.

P.S.: Mención aparte merece “El arte de la guerra”- Sun Tzu i Sun Bin, menos Covey, Maxwell, Drucker i ¡Bebed de la fuente comandantes de nuestro tiempo!

Sant Climent de Coll de Nargó

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Thu, 11 Sep 2008 19:16:00 +0000

Aquesta esglèsia, construida al final del s.XI i principis del XII, enceta un nou apartat dins aquest bloc: "romànic".

M'agrada especialment la torre del campanar, de base atalussada, vestigi prerromànic de l'esglèsia anterior, documentada ja a l'any 988.

No pensis en un elefant!

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Wed, 10 Sep 2008 14:54:00 +0000

"No pensis en un elefant!" és un llibre de George Lakoff que ens descobreix les claus del llenguatge polític i la seva influència sobre el vot indecís nord-americà. Segons Lakoff, quan s'ha creat un marc utilitzant determinades paraules, la força política que millor identifica el marc amb el paradigma mental dels votants, s'emporta el gat a l'aigua.

Els demòcrates han creat el marc "Canvi", fent servir a més paraules com "nosaltres" i "podem". Ara els republicans, se suposa que aconsellats per l'Institut Rockridge, també parlen del "canvi" i asseguren que són "ells els que poden".

A qui beneficiarà el vot dels indecisos?, haurà creat Obama un marc que beneficiarà a McCainn finalment? Empentarà McCainn involuntàriament potencials votants cap a Obama utilitzant el mateix llenguatge?...

Molt aviat la solució al dilema.

George Bernard Shaw

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Thu, 28 Aug 2008 18:41:00 +0000

"La persona razonable se adapta al mundo; la persona no razonable persevera en el empeño de adaptar el mundo a ella. Por eso, todo progreso requiere personas no razonables."

Katàlisi

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Tue, 26 Aug 2008 09:27:00 +0000

Aquesta és la portada de les meves presentacions de Formació innovadora. El principi d'un projecte ambiciós (pensa en gran) i que està en fase de preparació seguint la filosofia oriental: 60% de preparació, 40% d'execució.

Quatre pinzellades del que representa novetat:

Formació outdoor en ambient urbà exterior/interior trencant amb la tendència de les cases rurals i solitàries.
Entorn "hostil", idioma, costums, persones que no formen part del joc i amb les que cal interactuar.
Requeriment de les competències a avaluar en el més alt nivell: passa o no passa.
Experiències úniques, individuals, en equip, posades en comú i analitzades per experts.
...

I el millor de tot: a la ciutat de Praha!

Pel que fa a la formació d'aula també hi ha certes novetats enfront de l'enfocament tradicional. Començant pel nom, que ja indica que el professor és un agent present i necessari per produir-se la reacció o aprenentatge, però que aquesta es produeix amb els elements existents en l'audiència, sempre interactiva. Continuem adoptant la frase de R.Bach en la mateixa línia. Utilitzem la tecnologia, presentacions, conexions a blogs, video-conferències, feedback posterior per e-mail, etc. Reunim de cada sessió i de cada curs aportacions sinèrgiques que no eren presents en la presentació incial.

I més que s'explicarà al web de Katàlisi, ara mateix en construcció.

RESILÈNCIA ... I SOLIDARITAT

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Sun, 03 Aug 2008 13:08:00 +0000

Vaig descobrir la paraula en un seminari sobre lideratge impartit per Xavier Marcet. Volia escriure aquí sobre la resilència quan, al recuperar el missatge a mig fer, el meu avisador de feeds em notifica que el mateix Xavier havia posat un post en el seu blog. Resilent és un riu que va conformant el paisatge girant on no pot passat i fent giragonzes fins arribar al mar. Resilents vàrem ser nosaltres quan un revés de la vida ens va fer vendre el pis de propietat per anar de lloguer. Resilents, con diu el Xavier, hauran de ser els empresaris en aquest temps de crisi.

Jo afegiria que es necessitarà tibar d'una altra paraula, una de nova, ja que el seu sentit actual s'ha anat desvirtuant fins a significar una altra cosa: la solidaritat. Ara s'entén la solidaritat com un ajut econòmic, moral, o també participatiu, a persones o entitats més desfavorides a les que nosaltres que oferim una aportació sobrant.

El sentit originari de la solidaritat, "in solidum", és el que diu el Diccionari de la Llengua Catalana del Institut d'Estudis Catalans: "Entera comunitat d'interessos i responsabilitats", i més conegut en el dret administratiu: "Cotitularitat en el crèdit o en el deute, en virtut de la qual qualsevol creditor pot reclamar la totalitat de la prestació a qualsevol deutor, que està obligat a satisfer-la íntegrament, sens perjudici del repartiment que correspongui en les relacions internes. "

En les conegudes lleis de Prevenció de Riscos laborals ja és ben coneguda la responsabilitat solidària de totes les empreses que intervenen en una obra.

Doncs anem al que anàvem, es necessitarà resilència i solidaritat. Solidaritat entre tots els membres de les organitzacions, empresaris (accionistes), dirigents, treballadors, agents socials, sindicats, administració...

També és el moment de començar a pensar en el canvi a l'engrós de les polítiques retributives, oblidem els IPC's, repartim-nos els resultats quan siguin bons i posem-hi l'espatlla quan calgui. Que encara hi hagi empreses sense direcció per objectius, retribucions variables i lligades per convenis que pacten uns sindicats amb la vista posada en un augment salarial lineal, és una oportunitat per accelerar una transformació que ja està fent tard per agafar el tren de la competitivitat.

Supercomunicació = Incomunicació

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Mon, 26 May 2008 20:53:00 +0000

IONESCO 2.0

Fragmento de "La cantante calva"

".../... El bombero: "El resfriado": Mi cuñado tenía, por el lado paterno, un primo carnal, uno de cuyos tíos maternos tenía un suegro cuyo abuelo paterno se había casado en segundas nupcias con un joven indígena cuyo hermano había conocido, en uno de sus viajes, a una muchacha de la que se enamoró y con la cual tuvo un hijo que se casó con una farmacéutica intrépida que no era otra que la sobrina de un contramaestre desconocido de la marina británica y cuyo padre adoptivo tenía una tía que hablaba corrientemente el español y que era, quizás una de las nietas de un ingeniero, muerto joven, nieto a su vez de un propietario de viñedos de los que obtenían un vino mediocre, pero que tenía un resobrino, casero y ayudante, cuyo hijo se había casado con una joven muy linda, divorciada, cuyo primer marido era hijo de un patriota sincero que habñia sabido educar en el deseo de hacer fortuna a una de sus hijas, la que pudo casarse con un cazador que había comnocido a Rothschild y cuyo hermano, después de haber cambiado muchas veces de oficio, se casó y tuvo una hija, cuyo bisabuelo, mezuino, llevaba anteojos que le había regalado un primo suyo, cuñado de un portugués, hijo natural de un molinero, no demasiado pobre, cuyo hermano de leche tomó por esposa a la hija de un ex médico rural, hermano de leche del hijo de lun lechero, hijo natural de otro médico rural casado tres veces seguida, cuya tercera mujer...

Sr. Martin: Conocí a esa tercera mujer, si no me engaño. Comía pollo en un avispero.

El Bombero: No era la misma.

Sra. Smith: ¡Chitón!

El bombero: Continúo: cuya tercera mujer era hija de la mejor comadrona de la región, y que, habiendo enviudado temprano...

Sr. Smith: Como mi esposa.

El bombero: ...se volvió a casar con un vidriero, lleno de vivacidad, que había hecho a la hija de un jefe de estación un hijo que supo abrise camino en la vida...

Sra. Smith: Su camino de hierro, su ferrocarril...

Sr Martin: Como en los mapas.

El bombero: Y se casó con una vendedora de hortalizas frescas cuyo padre tenía un hermano que se había casado con una institutriz rubia cuyo primo, pescador de caña...

Sr. Martin: ¿Con caña rota?

El bombero: ...se había casado con otra institutriz rubia llamada también María, cuyo padre estaba casado con otra María, asimismo institutriz rubia...

Sr. Smith: Siendo rubia, no puede ser sino María.

El bombero: ...y cuyo padre fue criado en el Canadá por una anciana que era sobrina de un cura cuya abuela atrapaba a veces, en invierno, como todo el mundo, un resfrío.

Sra. Smith: La anécdota es curiosa, casi increíble.

Sr. Martin: Cuando uno se resfría hay que ponerse condecoraciones.

Sr. Smith: Es una precaución inútil, pero absolutamente necesaria.

Sra. Martin: Discúlpeme, señor capitán, pero no he comprendido bien su relato. Al final, cuando se llega a la abuela del sacerdote, uno se enreda.

Sr. Smith: Siempre se enreda entre las zarpas del sacerdote.

Sra. Smith: ¡Oh, sí, capitán, vuelva a empezar! Todos se lo piden.

El bombero: ¡Ah!, no sé si voy a poder. Estoy en misión de servicio, depende de la hora que sea.

Sra. Smith: En nuestra casa no tenemos hora.

El bombero: ¿Y el reloj?

Sr. Smith: Anda mal. Tiene el espíritu de contradicción. Indica siempre la contraria de la hora que es.

..."

Fragmento de conversación Xat Gmail:

"...

Sergio: Hi, ¿has visto el ranking mundial en inversión en innovación?

Laura: Sí, en el blog de Xavi.

Sergio: igual no es el mismo, yo le he visto en BusinessWeek.

Laura: no creo que haya dos rankings.

Sergio: podría, también hay dos formas de creatividad, la adaptación y la innovación.

Laura: al final será lo mismo que el brainstorms y las ideas sessions.

Sergio: son cosas parecidas pero no iguales, como los 7 hábitos, las 21 cualidades irrefutables de un líder , ...

Laura: Fuiste a Pecha Kucha ?

Sergio: Prefiero ver el resumen. Has probado qik.com ?

Laura: Me recomendaron Marina.

Sergio: Ah, yo también leo Marina. Sólo tengo tiempo de leer los blogs de mis favoritos.

Laura: Pues te dejo, me voy a casa. Sólo quedas tú, cierro la luz, con la de tu box ya tienes bastante. Le doy al escape.

Sergio: Me quedo, tengo cita con mi coach.

Laura: (ahora con la mano por encima de los paneles) Bye.

Sergio: (automáticamente escribiendo en el teclado) bye.

Il faut battre les pieds

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Sat, 17 May 2008 16:55:00 +0000

La clé de....

continuer á avancer dans la vie est... pas cesser de battre les pieds.

Je m'ai suis récemment rencontrée avec l'eau. Pendant que je nage d'une extrémité à l'autre de la piscine, je peux penser, indiquer, construire des arguments et mûrir des idées nouvelles nouvelles. Nager on n'oublie pas, un bras, un autre, ouvre la bouche, souffle par le nez et, surtout, ne vous oubliez pas de battre continuellement les pieds.

Poder polític i participació ciutadana

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Wed, 14 May 2008 20:29:00 +0000

La clau de...

... del futur està en el passat.

Estem al món Web 2.0, el món on el consumidor influeix en l'estratègia de l'empresa, on s'estableixen xarxes de comunicació, de pensament, que travessen fronteres (és una frase feta, fa temps que no n'hi ha), el món que ens ubica i ens localitza a cada moment del dia, on tots saben o poden saber el què penso, el què faig, un món una mica caòtic que ha crescut desordenat: tenim tots els oceans del món i la majoria pesquem en el mateix llac, només uns pocs arriben a tota la massa aquàtica, els bons, els potents, els que realment tenen quelcom a dir, quelcom d'innovador, és clar i que els altres, els que ho llegeixen, es limiten a fer ressò i a escampar-ho al seu llac.

Jo somnio en retornar als orígens de la democràcia, al sistema assembleari, sí, no desvariejo no, al sistema que no va ser possible quan va començar el creixement demogràfic, encara que modernament, al Brasil i d'altres llocs del continent sud americà, s'hagin fet experiments a petita escala.

Bàsicament es tracta de que tots podem opinar, no votar solament, opinar, dir la nostra. La democràcia és una fal·làcia tal com diu Fernando Savater al seu "Manifiesto contra el Todo", no hi ha dues opinions iguals, dues persones amb coincidències sobre justícia, gestió de l'aigua o sistemes penitenciaris; per tant no hi ha tampoc uniformitat dins els partits polítics i desvirtua el lideratge i la representació, sobretot la representació dels mateixos al gruix dels votants.

El món Web ... 3.0 serà el de la influència política del ciutadà, on arribarà el missatge majoritari (encara no s'ha inventat la gestió de les minories) per a cada tema en concret, on no hi haurà un sí o un no, sense matisos a tot un programa, on triomfarà el que escolti - llegeixi - empatitzi - gestioni la opinió, no el vot, de la majoria.

S'han de treure barreres, sí, encara, l'accés a aquesta opinió del ciutadà encara és voluntària, depèn del polític si entra o no a la lectura de les modernes "cartes al director" en forma de blogs, bústies de suggeriments, etc. Hi ha d'haver, com a l'empresa, voluntat d'obrir el canal de participació, compromís d'acceptar les noves demandes socials i canviar radicalment el model de gestió pública.

Segueixo somniant.

Turquía

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Sun, 04 May 2008 13:27:00 +0000

... esa gran desconocida.

65 civilizaciones han dejado su huella en la península de Anatolia. 65 diferentes civilizaciones han poblado por mayor o menor tiempo Anatolia, sin contar las invasiones esporádicas, los pueblos nómandas que la han cruzado por la ruta de la seda, incursiones fronterizas, etc.

Vestigios griegos, romanos, persas, otomanos, como los más representativos, se encuentran por toda Turquía.

El resultado actual es un estado moderno con raíces muy antiguas. Los turcos están casi tan orgullosos de su pasado como de su reciente historia. Por eso no entiende cómo la Unión Europea los rechaza sistemáticamente, o les da largas, que para ellos es lo mismo.

El pueblo turco es un pueblo emprendedor, yo diría que en cada turco hay un vendedor nato, da igual si son alfombras como cuero como imitaciones como souvenirs, todo tiene un precio: el que el comprador está dispuesto a pagar.

No se explica cómo han vendido tan mal su país para que la Unión Europea no lo haya comprado. La amenaza fundamentalista islámica es más reciente que las primeras negociaciones. La OTAN lo compró. Y, claro, los turcos se han cansado de esperar y miran hacia otra Unión, la Asiática. Excepto la postura oficial del actual gobierno, los poderes fácticos, empresarios, banca, están estableciendo contactos muy rápidos en poco tiempo con los países más al este del suyo propio: India, China, Rúsia, Ukrania. Ellos por su parte arrastran a los países turcos y persas: Uzbequistán, Azerbayán, Irán, ... Son una potencia atómica, el segundo país del mundo en fabricación y venta de armas (detrás de Noruega), tienen mano de obra (el 70% de la población es menor de 35 años), tienen materias primas, minerales, agua, cereales, incluso algo de petróleo. Están fraguando unas alianzas que les permitan fraguar su revolución social, tecnológica y económica.

Oiremos hablar de Turquía en un futuro no muy lejano.

Mevlana

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Sun, 27 Apr 2008 14:44:00 +0000

Mevlana va ser un savi sufí del s. XIII, fundador d'un estil de vida que practiquen el seus seguidors, els "dervitxes".

Després de visitar recentment la ciutat de Konya, a Turquia, he conegut la seva existència i una mica la seva filosofia. Resulta que l'Unesco va declarar l'any 2007 any de Mevlana. El que és més conegut és la dansa dels seus seguidors, amb vestit blanc i barret alt marró, encara que molta gent ho confon amb danses populars turques.

Només resumiré la seva filosofia tal i com ens la va explicar el guia turc:

"Morir abans de la mort"

Dins nostre hi ha l'esperit, que és pur, el cos, que anomenen "cadàver" és el que necessita tres vestits, l'últim model de mòbil, un determinat cotxe, etc. per això ens hem de morir, llavors les autèntiques necessitats només seran les del esperit: el necessari per viure i la resta compartit amb els altres.

La dansa comença amb una capa negre damunt, representa la vida mundana, un cop es concentren els dervitxes, amb l'ajut de la música sufí, principalment amb el so de la flauta "ney", es treuen la capa i sorgeix el blanc de la puresa i la ingenuïtat. Una mà parant l'energia de l'univers, amb el braç estirat amunt i l'altra amb el palmell cap avall escampant pel terra la mateixa energia. Comencen a girar amb el cap mirant al cel i la ment en blanc fins arribar a l'estat alterat de la consciència, en trànsit.

Hi ha agrupacions de dervitxes per tot el món, no cal ser musulmà, és més un estil de vida i no són tampoc monjos, cadasqun d'ells (o elles) tenen una feina, una família.

És la conexió espiritual que a partir del s.XX amb l'aparició de l'estrés de la vida moderna es cerca de diferents maneres, i per major quantitat de persones: ioga, budisme, coatching, estades a l'Índia, fundacions a l'Àfrica, ... però que sempre ha estat una constant en totes les époques, els dervitxes, els masons, l'opus, les religions tradicionals.

Antropologia social i cultural

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Sun, 13 Apr 2008 22:08:00 +0000

Passat el temps que hom ha de fer el que ha de fer (estúpida tautologia que només vol dir que no pots fer el que t'agradaria), vaig plantejar-me tornar a estudiar, o millor dit, estudiar monogràficament, ja que sempre he continuat estudiant. Què m'agradaria esbrinar, conèixer en profunditat, què m'inquieta?

Resposta:

La humanitat. El parentiu - la família - les aa.vv - les tribus urbanes - els ajuntaments - les comunitats de regants - la desobediència civil - el moviment okupa - la cultura Jumming - l'autogestió SaoPaulo - les religions - el futbol - network i netpeople - globalització - batejoscomunionscasaments - presons - jurats populars - animals domèstics - publicitat - alienació - consum - paraísos naturals - empreses - multinacionals - autònoms - migracions - rsc - ongs - cultura d'oci - societat del benestar - gastronomia - lobbys - esport professional...

Totes les relacions humanes fruït de la història, de les guerres, de les revolucions, de la tecnologia, de la sequera, de les migracions, del canvi climàtic, d'internet, de l'opressió, de la rebel·lió, de la tirania...

Em penso que es tracta d'una ciència aplicada que es diu...

antropologia social i cultural.

M'hi dedicaré monogràficament en la meva jubilació.

Una lectura per a tothom: El discurs fúnebre de Pericles. GENIAL!

Una pel·lícula també per a tothom: "La estrategia del caracol". GENIAL!

En marchant

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Sun, 30 Mar 2008 14:14:00 +0000

Aujourd’hui je suis marché autour de Navàs avec autres trois cents personnes, pendant 14 kilomètres.

J’aime mieux marcher toute seule. Mon sport préféré, actuellement, est aller cueillir (chercher, à moins) champignons. Alors je peux penser, repenser, décider et conclure, sans aucune interruption.

Mais il est aussi très intéressant la promenade collective. On peut écouter comme gens à différents âges parlent de philosophie et ils se donnent mutuellement des conseils par la vie.

Moi, j’ai profité pour faire mes calculs_ pas _biliaires et voici mes pierres.

Petites :

1) J’envie de réviser mon français appris dans le Lycée et pratiqué seulement en certaines occasions avec mes amis de la France o de la Belgique. Je me suis mis à l’œuvre.
2) Il faut prêter attention aux chaussettes en plus des bottes de montagne (mes bottes s’ont « mangé » mes chaussettes et le résulte est chacune ampoule aux pieds.
3) Au contraire quand on va seul, il faut attendre qu’il n’y ait personne arrière pour lâcher un pet.

Moyennes :

1) Ma tante, âgé 81 ans, elle est en meilleure forme que moi. J’attendais (pas désirais) si elle défaillie, pour me reposer un peu, mais elle est arrivé fraîche comme une rose. Conclusion : je dois faire un peu plus de sport.

Grosses :

1) Quelle niaiserie ! Quand je suis allée à l’école religieuse, les sœurs nous conseillaient de faire des sacrifices, comme leur fondatrice Sainte Thérèse de Lisieux, et elles nous donnaient quelques exemples : mettre des pierres dans les chaussures ! Mon Dieu ! Je me souviens tout le temps pendant je retenais le mal à pieds. Et pour quoi ? Jamais je l’avais compris. Le sacrifice par le sacrifice.

Je crois qu’il faut faire un petit, moyen ou grand sacrifice par atteindre un objectif désiré… meilleur s’il ne faut pas, naturellement, mais les grands objectifs ont besoin de plusieurs de renoncements par réussir à se remporter la victoire.

2) I est vrai que terminer quelque chose, une promenade de 14 km, par exemple, on libère endorphines et il suscite plaisir et il nous motive par chercher en plus…

Mmmmm, quel satisfaction quand nous finissions un grand projet !

Reeixir

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Tue, 25 Mar 2008 20:29:00 +0000

La clau de...

... sentir-se triomfador és haver col·laborat a que algú altre triomfi.

Més que del propi éxit un s'ha de sentir orgullós d'haver impulsat, creat, empès, participat, en l'èxit d'una persona, col·lectiu, país.

No hi ha res que ompli més que el reconeixement, privat tan sols, no cal ni que sigui públic, de haver estat part important del èxit personal d'altri.

Frases com:

no ho hauria pogut fer sense el suport de ...
si no haguès estat per ...
no seria ningú sense el consell inestimable de ...
aquest projecte no seria realitat sense ...

quan són sentides i sinceres és el millor éxit del destinatari de l'agraïment.

Té un avantatge sobre el simple éxit personal: pot ser múltiple, no s'acaba mai d'ajudar, sempre hi ha reptes per volcar-s'hi, es pot triomfar cada dia, continuament, en molts i diferents aspectes.

El triomfador dels seu propi éxit és molt més limitat, un cop ha dit: sóc important, sóc ric... ja està. Pobre, buit.

Naturalment, igual que manipular, s'ha de saber fer, requereix discreció, anonimat, idees clares i la confiança total de la comunitat o de la persona que camina endavant, tenir clar l'objectiu i no defallir. I si no arriba, no trobar a faltar el reconeixement.

"El risorte de la bailaera"

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Sat, 22 Mar 2008 20:44:00 +0000

La clave de...

... que el mensaje llegue al destinatario es encontrar previamente "el risorte de la bailaera".

Luis Chamizo, poeta extremeño, escribió en castúo (dialecto extremeño) un poema llamado "La experencia", que forma parte del libro "El Miajón de los Castúos" (1921), homenaje al costumbrismo y a la sabiduría popular, así como al habla autóctona. Los que tenemos una lengua propia y otra oficial reconocemos el valor de todas las formas de cultura "no oficiales".

En "La experencia" una suegra le da consejos a la nuera recién casada y el fragmento que transcribo a continuación me parece muy ilustrativo de la manipulación humana. Las mujeres algo entendemos del "risorte de la bailaera" y el que quiera teorizar en cómo se descubre en el interlocutor, el colectivo, el potencial cliente, etc... tiene el campo libre. Por mi parte lo tengo muy claro, aunque alguna vez no lo consiga.

".../... Mi Juan es un santo:
tié sus cosiquillas como tié cualquiera;
pero le tiés ley y tiés mucha labia
y sabrás llevagle por güena verea;
porque miá tú, hija, aquí pa nusotras,
töitos los hombres son como si jueran
unos muñequinos d´esos bailarines
qu´un jilillo jace danzar, en la feria;
nusotras los vemos, mus encaprichamos
y mercamos uno, a tontas y ciegas,
sin que mus endilguen los revendeores
de los chismecitos, qu´enganchan la cuerda.

Y es claro, qu´aluego
¡que si quíes, morena!
qu´icen que no bailan,
que no se menean,
que t´andas espacio pa dir a enterate,
y que ya se jueron los tíos de la feria...
y anda, ponte moños,
¡búscale el risorte
de la bailaera!

.../..."

Bohumil Hrabal

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Sat, 22 Mar 2008 20:33:00 +0000

L'haver de pensar un llibre que em va agradar llegir per posar en aquest meu perfil em va fer recordar l'època en que la meva amiga Eva vivia a casa nostra. Inicialment havia vingut per estudiar castellà.... ingènua! al mig de Catalunya, en un poblet petit del Berguedà...

Naturalment, intel·ligent com era, en poc temps parlava català amb molt poquet accent que la gent li deia si era de Lleida. Jo la vaig anar a trobar per aprendre txec, ja que teníem amics a l'aleshores Txecoslovàquia. El resultat? Una mica de txec he après i ella, ella és la primera traductora txec-català de la República Txeca moderna. També és traductora txec-espanyol.
D'aquella època ens queda una forta i consolidada amistat i unes quantes aficions compartides i intercanviades: Bohumil Hrabal em va entusiasmar, vàrem llegir-lo en català totes dues, ja que encara no es trobava en txec com a escriptor maleït que havia estat. Vam sentir la seva mort, mort desitjada per ell mateix. Jo li guardava els retalls dels comentaris de cada novel·la que es publicava, traduïda per la seva biògrafa Mònika Zgustová, i ella em portava videos d'adaptacions de novel·les seves que es començaven a fer.

Quan visito Praha, i procuro que sigui almenys un cop l'any, anem a fer una cervesa al "Tigre daurat" "U zlatého tygra", la cerveseria on acostumava anar Bohumil Hrabal i que encara és com era fa trenta anys, i comencem a recordar els nostres "vells" temps, les tres sessions del Verdi, la golfa sobretot, quan l'Eva deia que no s'ho creurien a casa seva que a les dues de la matinada comencés un pel·lícula al cinema. L'arribada a casa ja el dissabte de matinada, ens escalfàvem una sopa morava, blanca, amb xampinyons, col, mongeteta blanca i crema de llet (smétana), que havíem fet el divendres a la tarda mentre practicàvem o txec o català o castellà, i es llevava el meu marit molt d'hora quan encara xerràvem animadament. Almodòvar, Ripstein, Naguib Mafuz, Kundera, Kolia, Dvorak (no li puc posar l'accent a la r), Raimon, la Patum, n.3 de Rachmaninof, trompeta de Santana, Martinü, Queen, Moustaki, Serrat, Sabina, Smétana, Picasso, Gaudí, la Barceloneta, el bon soldat Sveik... després arxivàvem els fulls del Verdi en una carpeta verda i dormíem una mica.

Els meus fills i jo encara ens acomiadem i ens enviem sms dient: pusu!

Merèixer una caixa de pi

noreply@blogger.com (CARME CEREROLS) — Sun, 16 Mar 2008 21:22:00 +0000

Si fa una setmana m'haguèreu demanat quin era el meu objectiu a la vida, no sé el que us hauria contestat. Bé, si que ho sé, depenent de l'enfoc personal, familiar o professional, hauria estat una cosa o una altra, però no el que us contestaria ara:

Vull ser digne d'una caixa de pi

El passat dia 12 de març, dimecres, a la tarda, vaig anar a Montserrat a la capella ardent de l'Abat emèrit, Dom Cassià Maria Just. Havia mort el mateix dia, a les cinc del matí. Vaig pujar per Cal Massana, la carretera que puja de Manresa et va apropant la muntanya per l'esquerra fins quedar a mig aire i vorejar-la per la dreta. Deixo el cotxe i acabo d'arribar a peu, cap enlaire vista a les magnífiques roques de color gris, la basílica d'esquena, les arcades sota la plaça, les escales, la plaça ara més gran amb el Museu a l'altra banda, ... impressionant, com sempre, magnífic, sento quelcom especial, una calma, un buit que no és buit, és ple i per això no hi ha res que distregui.

Pregunto i em diuen tranquil·lament, "a la porteria i al primer pis". M'hi adreço, trobo algunes persones que surten, algú altre puja les mateixes escales, amples, pulcres, porten a una estança on també hi ha gent, portes a bandes, saletes amb portes de vidre, un passadís, giro a l'esquerra per intuïció, una sala distribuïdor amb una taula i una cadira, un llibre de fulls blancs per signar i posar quelcom sentit de comiat o d'agraïment, miro a l'esquerra: una altra saleta amb cadiratge antic i grandiosos quadres a les parets, giro a la dreta: al mig de la cambra allà era ell, damunt un suport forrat de tela negre hi havia una caixa de pi.

Em va impressionar molt. Jo no coneixia aquesta part de la regla benedictina i em va impactar. Em vaig acostar i vaig veure al Pare Cassià vestit amb l'habit fosc, la caputxa posada, les mans amagades una dins la mànega de l'altra (sempre m'havia fet gràcia de petita, semblava que no tenien mans quan es tocaven les mànegues i s'aguantaven sense fils perfectament conjuntades), contrastant encara més la claror de la fusta del taüt.

Un home tan i tan gran, bo, just, valent i català, havia arribat a l'excelència, i en lloc d'un taüt ostentós, o d'un taüt normal, com el qualsevol familiar que hem enterrat tots, havia merescut ser enterrat amb tots els honors en una caixa de pi.

No us penseu que és a l'abast de tothom, per a mi, ja sé que solsament potser per a mi, és un honor reservat als veritablement grans i, a més, a partir d'ara serà el meu objectiu a la vida: vull merèixer ser enterrada en una caixa de pi.